No trobo paraules. Que me les escrigui algú altre perquè jo no les trobo. Avui no les trobo...
Impacte/Silenci/Buit/Abisme/Tristesa/Impotència/Por/Odi/Indignació/Esgotament/Malenconia/Resignació/Ofec/Record/Memòria/Defalliment/Dubtes/Dolor/Pèrdua
Deixaràs enrere túnnels i laberints, foscos, intricats i sense sortida, a on encara no saps per què hi vas entrar ni per què ni qui no t'hi va deixar sortir.
Aquests dubtes romandran, qui sap si un any, qui sap si més, però aquells que els duguin a collibè no hauran de mirar-los mai als ulls, doncs són aprenents de Medusa i es diverteixen petrificant aquells que els ronden sovint.
Tu seràs al seu costat, caminant, saltant o volant, amb un somriure etern i lluminós que els il.luminarà el camí.
I tornaràs a sentir-te lliure, fort i viu.
I marxaràs content de la presó que t'ha turmentat fins ara.
I oblidaràs qualsevol espurna del patiment passat.
I reposaràs el cap al cor de qui t'ha acompanyat.
I t'adormiràs, per fi, seguint els ocells amb la mirada.
dijous, 28 d’abril del 2011
divendres, 8 d’abril del 2011
camins
"Camins que ara s'esvaeixen", com diu la cançó. Camins que se separen i d'altres que s'ajunten. Bifurcacions que semblava que mai no havien d'arribar i creuaments que semblava que mai no havien d'existir. Camins tangencials, paral.lels i perpendiculars.
Persones de qui t'ho esperes tot i no et donen res. Persones de qui no t'esperes res i t'ho donen tot. Amistats que es van enfortint. Amistats que pengen d'un fil i es van allunyant. O potser ets tu qui s'allunya o sou els dos que camineu, esquena contra esquena, en direcció contrària. Cada pas és com una daga estripant la carn, arribant al cor. Cada missatge no contestat, cada xerrada aplaçada, cada promesa sense complir, cada mirada greu i pesada, cada confidència callada. Són mans que agafen la daga i l'empenyen amb força, cada cop una mica més, més a dins, més al fons. I no dissimulen en clavar-la perquè la persona que les mana -tu, jo, ell o ella- no se n'adona, no és conscient del que fa. Però ho fa, i amb això ja n'hi ha prou per saber que aquella amistat ja no és el que era, que els lligams que una vegada us van unir s'han quedat fluixos, sense vida, a mercè que un dels dos noti la falta de tibantor i es pregunti "què hi faig aquí?", com qui es desperta d'un somni estrany i boirós, i sense acabar-se d'ubicar, es desempellegui de les cordes i abandoni el niu sense mirar enrere.
I no pots deixar de sentir una pena immensa perquè la ferida és gran i els records, inesborrables, i sents que mai més no es tornaran a repetir moments com aquells perquè la vostra amistat ha canviat i a on hi havia un "ui, t'haig d'explicar!" ara hi ha un "bé, gràcies" i a on hi havia una abraçada plena ara només hi ha dos petons inanimats.
Et consoles pensant que així és la vida, que la gent evoluciona, que les relacions canvien, i tot de tòpics similars perquè saps que, en el fons, és la veritat, i que tard o d'hora algú altre, o potser la mateixa persona que havia marxat temps abans, agafarà les cordes i es voldrà lligar amb tu de nou, tot mirant-te i rient de la teva cara de sorpresa, i et dirà "vinga, endavant, fins la fi del món!". I tindrà raó o no, però almenys ho intentareu, perquè al cap i a la fi, el més important d'una relació no és ni com comença ni com acaba, sinó el camí construït entremig.
I saps que tot el que has viscut, amb els uns o amb els altres, ho duràs sempre a la maleta dels records, i quan giris la vista enrere somriuràs en recordar tots els companys de viatge que han estat al teu costat.
Persones de qui t'ho esperes tot i no et donen res. Persones de qui no t'esperes res i t'ho donen tot. Amistats que es van enfortint. Amistats que pengen d'un fil i es van allunyant. O potser ets tu qui s'allunya o sou els dos que camineu, esquena contra esquena, en direcció contrària. Cada pas és com una daga estripant la carn, arribant al cor. Cada missatge no contestat, cada xerrada aplaçada, cada promesa sense complir, cada mirada greu i pesada, cada confidència callada. Són mans que agafen la daga i l'empenyen amb força, cada cop una mica més, més a dins, més al fons. I no dissimulen en clavar-la perquè la persona que les mana -tu, jo, ell o ella- no se n'adona, no és conscient del que fa. Però ho fa, i amb això ja n'hi ha prou per saber que aquella amistat ja no és el que era, que els lligams que una vegada us van unir s'han quedat fluixos, sense vida, a mercè que un dels dos noti la falta de tibantor i es pregunti "què hi faig aquí?", com qui es desperta d'un somni estrany i boirós, i sense acabar-se d'ubicar, es desempellegui de les cordes i abandoni el niu sense mirar enrere.
I no pots deixar de sentir una pena immensa perquè la ferida és gran i els records, inesborrables, i sents que mai més no es tornaran a repetir moments com aquells perquè la vostra amistat ha canviat i a on hi havia un "ui, t'haig d'explicar!" ara hi ha un "bé, gràcies" i a on hi havia una abraçada plena ara només hi ha dos petons inanimats.
Et consoles pensant que així és la vida, que la gent evoluciona, que les relacions canvien, i tot de tòpics similars perquè saps que, en el fons, és la veritat, i que tard o d'hora algú altre, o potser la mateixa persona que havia marxat temps abans, agafarà les cordes i es voldrà lligar amb tu de nou, tot mirant-te i rient de la teva cara de sorpresa, i et dirà "vinga, endavant, fins la fi del món!". I tindrà raó o no, però almenys ho intentareu, perquè al cap i a la fi, el més important d'una relació no és ni com comença ni com acaba, sinó el camí construït entremig.
I saps que tot el que has viscut, amb els uns o amb els altres, ho duràs sempre a la maleta dels records, i quan giris la vista enrere somriuràs en recordar tots els companys de viatge que han estat al teu costat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)