Tu, amb qui comparteixo somnis i anhels, secrets i fantasies, em retornes la imatge de tots els meus "jos" que mai podré ser, desitjos i instants d'una vida que no és la meva, potser ni tan sols la que podria haver estat. Mentre amb els ulls t'acaricio les paraules, que s'han fet vellut al llarg dels anys, o s'han fet pedra i encara fan mal, tu romans a l'espera de les meves il.lusions que demà es trencaran, de les meves no-vides que potser d'altres aconseguiran.
I quan em vegi amb cor de passejar-me pel teu llom de nou, de fer lliscar la meva veu a través de la meva mà per traçar-te la línia que crec que vull seguir avui, no em demanis coherència, doncs la majoria seran només espurnes de llum enmig de la foscor més absoluta i, probablement d'aquí a un temps, aquestes rareses hauran deixat d'il.luminar el camí que estaré trepitjant llavors.
Per això et demano, aviam si pots, que aquesta nit, quan et deixi i reposis tranquil a prop meu, et facis foc i foguera, consumint-te dolçament fins l'últim llenç, en blanc o escrit, que et composi, per no recordar mai més qui era, per no recordar mai més qui no seré.
I mentre et fas vent i bufes les cendres, jo, la d'avui, tancaré els ulls, i em faré pluja.
