memòria

L'altre dia em va venir al cap una anècdota, una tonteria que no ve al cas, que jo ja ni recordava que havia viscut. Aquella mateixa nit vaig veure El caso Bourne i em va dur a recordar una altra pel.lícula que havia vist feia mesos, Elisa K.

És curiós com funciona la memòria. Podem passar anys sense recordar un fet concret, sense ser conscients de la seva existència i, de sobte, sense voler-ho, sense saber com, apareix davant dels nostres ulls amb una nitidesa brutal cridant "sorpresa!". 
Potser una olor..., potser una cançó..., potser una paraula... Qui sap què fa que torni.

De vegades és només una petita espurna, un record vague, imprecís, una imatge de contorns difuminats que retorna uns segons i després marxa, seguint un camí que només ella sap, amagat rere les branques de la nostra consciència. Quina ràbia quan això passa! Sentir que puja des de l'estómac aquella sensació torbadora, notar que està apunt de revelar-se quelcom d'important, palpar-ho, intuir-ho. De cop, apareix un fotograma que no esperem i que s'esvaeix abans que el poguem caçar, sense haver-lo pogut gravar a la carpeta dels records accessibles, sense haver-lo pogut gairebé ni paladejar per impregnar-nos del seu sabor al màxim, com si el nostre alè provoqués una forta ventada que el desintegrés.
Ssssshhhhh....ja és fós.

En canvi, hi ha altres vegades que, sense cap ritual previ i davant la nostra sorpresa, la memòria invoca un d'aquests records perduts, soterrats sota capes i capes de vivències, i ens colpeja amb ell, tant si és bo com si és dolent, obrint la porta de bat a bat i deixant que ens arrossegui amb tota la seva intensitat. I ens permet retindre'l l'estona suficient per fer-lo passar de mà en mà, entre els dits, gestionant què fem amb ell mentre va agafant cada cop més cos i més força fins a omplir-nos del tot.  Ens deixa estirar-lo i allargar-lo, revivint cada detall, cada instant, cada gest i cada mirada, recrear-nos amb i en les paraules. 
Reproduir, avançar, retrocedir, pausar.


I un cop fet, analitzat minuciosament, ja no es torna a amagar. Roman a la superfície per acompanyar-nos per sempre, mentre nosaltres, baixant la vista dels núvols, seguim caminant.

de vegades

De vegades penso en la vida que porto, en el que faig, en el que m'agrada, en la feina, en la família, en els amics i en la relació que hi tinc amb ells. Penso en les meves prioritats, en quin ordre ho haig de posar tot, en les coses que em preocupen i les que no, en el que faré i en el que vull, en el meu present i el meu futur.

De vegades em paro, aixeco el cap i miro. Penso en la vida que porten els altres, els que m'envolten i amb qui em relaciono, penso en el que fan, en el que els agrada, en les seves prioritats i en l'ordre que ells creuen que ho han de posar tot, en les coses que els preocupen i les que no, en el que faran i en el que volen (si és que ho sé o ho adivino), en el seu present i el seu futur.

Comparo la seva manera d'estructurar les seves vides amb la meva. M'alegro i m'entristeixo, perquè n'hi ha de pitjors però també n'hi ha de millors.

De vegades, poques, ens parem, aixequem el cap i mirem. Pensem en la vida que porten els altres, no els que ens envolten, no amb qui ens relacionem, sinó els altres altres, gent anònima per nosaltres, gent que dorm al carrer, gent que s'ha quedat sense feina i sense casa d'un dia per l'altre, gent que s'ha quedat atrapada sota terra fent una feina molt dura, gent que, mentre estava a casa o a l'oficina, ha vist com unes onades destruïen tot el seu món, gent que, després de patir un terratrèmol, queda abandonada de la mà de tothom patint infeccions, malalties i abusos de tota mena. 

Ens parem i pensem en ells i en com vivien les seves vides, en el que feien i en el que els agradava, en les seves relacions personals, en les seves prioritats, en com s'havien montat la vida.

Em paro i penso en ells, en com viuran a partir d'aquests fets, en el que faran per reconstruir-se, si trobaran quelcom que els agradi i que els doni forces per aixecar-se, en si podran reprendre les seves relacions sense traumes, en com canviaran les seves prioritats, en si seran capaços de tornar a estructurar les seves vides o si pensaran que de què serveix fer-ho si en un segon tot pot caure a miques.

Penso en la tristesa i la impotència que sento davant d'aquestes desgràcies. I penso, també, en la brutalitat de la vida, en la por que fa mirar a l'abisme que s'obre quan tot el nostre món s'ensorra en un instant i ja no trobem a on agafar-nos. Penso en la fragilitat de tot el que construïm, física però sobretot, mentalment, i em recorre un calfred quan m'adono que ningú està a resguard, que res és per sempre. 

Que ens pot passar a tots, que et pot passar a tu, que em pot passar a mi.

inmòbil

Inmòbil. Et sents inmòbil. Com si algú t'agafés per les cervicals i t'aixequés com a un gat petit i poruc. Inmòbil, sense saber què fer ni cap a on tirar, mort de por en veure que el teu radar no marca coordenades ni direccions. I és que, amic meu, quan ella t'enxampa, t'atenalla i no et deixa escapar. Et posa davant d'un vidre on no t'hi vols reflectir, però t'obliga a emmirallar-te  i fins que no ho fas juga amb tu a pica-paret. Desvies la mirada, gires el cap, amagues els ulls sota les mans mentre veus retalls de tu, pedaços inconnexes d'una realitat que no coneixes i que no entens.

T'acomodes a la situació..........Ja estàs perdut! No sortiràs mai de la gàbia sense arestes. Pots passar molt de temps aquí, així, caminant en zig-zag, fent del punt inicial el mateix que el punt final, esquivant el mirall. Tic-tac. Tiiic-taaac. Tiiiiiic-taaaaaac...........Les hores s'allarguen a on no hi ha rellotges.

Silenci, dos fluorescents apunt de morir i un mirall. Estranys companys de viatge. Però no hi ha viatge perquè estàs inmòbil. Hi ha quietut, hi ha solitut. I hi ha plors, hi ha precs, hi ha crits i hi ha una pregunta: "Què vols de mi?". Ningú no respon, però ja saps la resposta, la intueixes.

En un moment precís, no importa ben bé quan, decideixes que ha arribat l'hora de contestar-la, potser perquè has après que aquesta és l'única sortida possible. I ho fas, et gires i et mires al mirall. Et veus a tu i el que faràs a partir d'aquest instant, perquè ja no ets a la gàbia, ni hi ha mirall ni silenci, i tot és llum i tot comença. I tu la mires mentre l'agafes de la mà. Ella et mira i et somriu. L'engranatge gira de nou.

sobre com ha començat tot...

Començo el ritual, un ritual perdut, gairebé oblidat al llarg dels anys. Em preparo: tanco la porta de l'habitació, encenc el llum de la tauleta, engego la música, agafo la llibreta i m'assec al llit... No m'atreveixo, els dits em tremolen i se'm cau el boli a terra, el recullo i em recolzo bé damunt del coixí, faig veure que la llibreta no és meva, que la tinc sobre les cuixes només per pura casualitat i, com si no tingués permís, l'obro a poc a poc i en rellegeixo alguns fragments d'èpoques passades, per anar fent boca, mentre deixo que l'expectació i l'adrenalina vagin circulant per la meva sang.
Passa una estona fins que em decideixo a escriure alguna cosa, temorosa, perquè no sé si el paper absorbirà la tinta o si me l'escopirà a la cara en un retret sense precedents però ben merescut pels mesos que l'he tingut en la foscor. Per fi, inhalo valor i m'hi llenço, conscient que molt probablement les línies següents no seran res més que un pobre intent, en va i desesperat, de ser el que no seran mai: frases ingenioses, iròniques, d'aquelles que enganxen i de les que penses: "com serà capaç d'expressar-se d'aquesta manera tan extraordinària?". Però el cert és que, tot i així, sento una estranya sensació de victòria que comença a picar-me a la porta. I m'omplo d'orgull un cop més, ja que he vençut els monstres del "no puc" i del "no sé" a cops de paraula, m'he inventat històries que m'han buidat per després fer-me sentir més plena encara i he recuperat el plaer d'escriure per escriure, encara que no siguin res més que bajanades.
Amb aquesta il.lusió baixant com un torrent per les meves venes m'he tornat valenta i, per primera vegada, no he sentit la necessitat profunda i absoluta d'amagar el que he escrit.