de 3 historias

Leo una y otra vez el discurso que Steve Jobs hizo en la Universidad de Stanford en el 2005. Si no lo habéis visto aún, os lo recomiendo encarecidamente. 
Desde que lo leí hace unos pocos días no me lo puedo quitar de la cabeza. Su discurso, emotivo y evocador, esconde palabras que son verdades como puños que te golpean en la cara para hacerte despertar. El dios de la tecnología desciende a la Tierra y nos descubre que también es humano, que hubo un tiempo en el que estuvo perdido, que dudó y que también fracasó. Como todos. Con una humildad impropia en aquellos que son capaces de levantar, no uno, sinó dos o tres imperios a lo largo de su vida, renaciendo otras tantas veces de sus cenizas, Jobs nos relata el cuento de su vida en tres actos: conectar los puntos, amor y pérdida, y muerte. Un resumen claro, sencillo y conciso de lo que él considera que fué construyendo su historia: las líneas maestras que se fueron marcando como pequeños surcos de carreta en un camino de tierra, que se fueron revelando poco a poco con cada decisión tomada, ya fuera suya o de otro.


Muchas veces me ha dado temor tomar ciertas decisiones, ya que somos el resultado y la consecuencia de éstas y pocas veces hay marcha atrás. Pero Jobs lo plantea todo de un modo distinto, desde una perspectiva positiva y llena de posibilidades. Para él, las decisiones son nuevas oportunidades, etapas que te permiten empezar de nuevo, que te liberan, son cambios necesarios, experiencias que consciente o inconscientemente se acabarán conectando entre ellas y nos llevarán a ser lo que seremos. Para llegar a ser lo que queremos, no obstante, añade dos factores: la intuición de descubrir aquello que amamos y el amor a lo que hacemos. Y un tercer factor que lo envuelve todo, una imagen: un reloj sin recambio de baterías, marcando nuestras horas con caducidad desconocida. No somos infinitos, nuestro tiempo es limitado.
Quizá, la consciencia de la propia muerte, cercana, segura e implacable, hubiera producido en otra persona un efecto de parálisis que le hubiera impedido seguir luchando por sus proyectos, concentrada como estaría en la visión aterradora del final. Para otros, digo, nada importaría ya, al sentir la vida que les quedaría como un tiempo prestado, impropio, un simple trámite antes de desvanecerse en las puertas de lo oscuro. Sin embargo, para Jobs, enfrentarse a la idea de su fin le sirvió para liberarse de los formalismos, de la vergüenza, de la pesadez del qué dirán, del miedo al fracaso...


Me pregunto si hace falta llegar a este punto tan extremo para poder decidir las cosas importantes con tanta claridad, despojados de todo aquello que es secundario. Me gustaría pensar que no. Me gustaría pensar que nunca he dejado de preguntarme lo que quería; que nunca he dejado de buscar lo que amo; que realmente nunca me he detenido.


Sus palabras repiquetean de nuevo en mi cabeza: "Seguid hambrientos. Seguid alocados.".

em faré pluja

Tu, amb qui comparteixo somnis i anhels, secrets i fantasies, em retornes la imatge de tots els meus "jos" que mai podré ser, desitjos i instants d'una vida que no és la meva, potser ni tan sols la que podria haver estat. Mentre amb els ulls t'acaricio les paraules, que s'han fet vellut al llarg dels anys, o s'han fet pedra i encara fan mal, tu romans a l'espera de les meves il.lusions que demà es trencaran, de les meves no-vides que potser d'altres aconseguiran.

I quan em vegi amb cor de passejar-me pel teu llom de nou, de fer lliscar la meva veu a través de la meva mà per traçar-te la línia que crec que vull seguir avui, no em demanis coherència, doncs la majoria seran només espurnes de llum enmig de la foscor més absoluta i, probablement d'aquí a un temps, aquestes rareses hauran deixat d'il.luminar el camí que estaré trepitjant llavors. 

Per això et demano, aviam si pots, que aquesta nit, quan et deixi i reposis tranquil a prop meu, et facis foc i foguera, consumint-te dolçament fins l'últim llenç, en blanc o escrit, que et composi, per no recordar mai més qui era, per no recordar mai més qui no seré.

I mentre et fas vent i bufes les cendres, jo, la d'avui, tancaré els ulls, i em faré pluja.

pèrdua

No trobo paraules. Que me les escrigui algú altre perquè jo no les trobo. Avui no les trobo...

Impacte/Silenci/Buit/Abisme/Tristesa/Impotència/Por/Odi/Indignació/Esgotament/Malenconia/Resignació/Ofec/Record/Memòria/Defalliment/Dubtes/Dolor/Pèrdua

Deixaràs enrere túnnels i laberints, foscos, intricats i sense sortida, a on encara no saps per què hi vas entrar ni per què ni qui no t'hi va deixar sortir.
Aquests dubtes romandran, qui sap si un any, qui sap si més, però aquells que els duguin a collibè no hauran de mirar-los mai als ulls, doncs són aprenents de Medusa i es diverteixen petrificant aquells que els ronden sovint.
Tu seràs al seu costat, caminant, saltant o volant, amb un somriure etern i lluminós que els il.luminarà el camí.

I tornaràs a sentir-te lliure, fort i viu.
I marxaràs content de la presó que t'ha turmentat fins ara.
I oblidaràs qualsevol espurna del patiment passat.
I reposaràs el cap al cor de qui t'ha acompanyat.
I t'adormiràs, per fi, seguint els ocells amb la mirada.

camins

"Camins que ara s'esvaeixen", com diu la cançó. Camins que se separen i d'altres que s'ajunten. Bifurcacions que semblava que mai no havien d'arribar i creuaments que semblava que mai no havien d'existir. Camins tangencials, paral.lels i perpendiculars. 

Persones de qui t'ho esperes tot i no et donen res. Persones de qui no t'esperes res i t'ho donen tot. Amistats que es van enfortint. Amistats que pengen d'un fil i es van allunyant. O potser ets tu qui s'allunya o sou els dos que camineu, esquena contra esquena, en direcció contrària. Cada pas és com una daga estripant la carn, arribant al cor. Cada missatge no contestat, cada xerrada aplaçada, cada promesa sense complir, cada mirada greu i pesada, cada confidència callada. Són mans que agafen la daga i l'empenyen amb força, cada cop una mica més, més a dins, més al fons. I no dissimulen en clavar-la perquè la persona que les mana -tu, jo, ell o ella- no se n'adona, no és conscient del que fa. Però ho fa, i amb això ja n'hi ha prou per saber que aquella amistat ja no és el que era, que els lligams que una vegada us van unir s'han quedat fluixos, sense vida, a mercè que un dels dos noti la falta de tibantor i es pregunti "què hi faig aquí?", com qui es desperta d'un somni estrany i boirós, i sense acabar-se d'ubicar, es desempellegui de les cordes i abandoni el niu sense mirar enrere. 

I no pots deixar de sentir una pena immensa perquè la ferida és gran i els records, inesborrables, i sents que mai més no es tornaran a repetir moments com aquells perquè la vostra amistat ha canviat i a on hi havia un "ui, t'haig d'explicar!" ara hi ha un "bé, gràcies" i a on hi havia una abraçada plena ara només hi ha dos petons inanimats.
Et consoles pensant que així és la vida, que la gent evoluciona, que les relacions canvien, i tot de tòpics similars perquè saps que, en el fons, és la veritat, i que tard o d'hora algú altre, o potser la mateixa persona que havia marxat temps abans, agafarà les cordes i es voldrà lligar amb tu de nou, tot mirant-te i rient de la teva cara de sorpresa, i et dirà "vinga, endavant, fins la fi del món!". I tindrà raó o no, però almenys ho intentareu, perquè al cap i a la fi, el més important d'una relació no és ni com comença ni com acaba, sinó el camí construït entremig.

I saps que tot el que has viscut, amb els uns o amb els altres, ho duràs sempre a la maleta dels records, i quan giris la vista enrere somriuràs en recordar tots els companys de viatge que han estat al teu costat.

memòria

L'altre dia em va venir al cap una anècdota, una tonteria que no ve al cas, que jo ja ni recordava que havia viscut. Aquella mateixa nit vaig veure El caso Bourne i em va dur a recordar una altra pel.lícula que havia vist feia mesos, Elisa K.

És curiós com funciona la memòria. Podem passar anys sense recordar un fet concret, sense ser conscients de la seva existència i, de sobte, sense voler-ho, sense saber com, apareix davant dels nostres ulls amb una nitidesa brutal cridant "sorpresa!". 
Potser una olor..., potser una cançó..., potser una paraula... Qui sap què fa que torni.

De vegades és només una petita espurna, un record vague, imprecís, una imatge de contorns difuminats que retorna uns segons i després marxa, seguint un camí que només ella sap, amagat rere les branques de la nostra consciència. Quina ràbia quan això passa! Sentir que puja des de l'estómac aquella sensació torbadora, notar que està apunt de revelar-se quelcom d'important, palpar-ho, intuir-ho. De cop, apareix un fotograma que no esperem i que s'esvaeix abans que el poguem caçar, sense haver-lo pogut gravar a la carpeta dels records accessibles, sense haver-lo pogut gairebé ni paladejar per impregnar-nos del seu sabor al màxim, com si el nostre alè provoqués una forta ventada que el desintegrés.
Ssssshhhhh....ja és fós.

En canvi, hi ha altres vegades que, sense cap ritual previ i davant la nostra sorpresa, la memòria invoca un d'aquests records perduts, soterrats sota capes i capes de vivències, i ens colpeja amb ell, tant si és bo com si és dolent, obrint la porta de bat a bat i deixant que ens arrossegui amb tota la seva intensitat. I ens permet retindre'l l'estona suficient per fer-lo passar de mà en mà, entre els dits, gestionant què fem amb ell mentre va agafant cada cop més cos i més força fins a omplir-nos del tot.  Ens deixa estirar-lo i allargar-lo, revivint cada detall, cada instant, cada gest i cada mirada, recrear-nos amb i en les paraules. 
Reproduir, avançar, retrocedir, pausar.


I un cop fet, analitzat minuciosament, ja no es torna a amagar. Roman a la superfície per acompanyar-nos per sempre, mentre nosaltres, baixant la vista dels núvols, seguim caminant.

de vegades

De vegades penso en la vida que porto, en el que faig, en el que m'agrada, en la feina, en la família, en els amics i en la relació que hi tinc amb ells. Penso en les meves prioritats, en quin ordre ho haig de posar tot, en les coses que em preocupen i les que no, en el que faré i en el que vull, en el meu present i el meu futur.

De vegades em paro, aixeco el cap i miro. Penso en la vida que porten els altres, els que m'envolten i amb qui em relaciono, penso en el que fan, en el que els agrada, en les seves prioritats i en l'ordre que ells creuen que ho han de posar tot, en les coses que els preocupen i les que no, en el que faran i en el que volen (si és que ho sé o ho adivino), en el seu present i el seu futur.

Comparo la seva manera d'estructurar les seves vides amb la meva. M'alegro i m'entristeixo, perquè n'hi ha de pitjors però també n'hi ha de millors.

De vegades, poques, ens parem, aixequem el cap i mirem. Pensem en la vida que porten els altres, no els que ens envolten, no amb qui ens relacionem, sinó els altres altres, gent anònima per nosaltres, gent que dorm al carrer, gent que s'ha quedat sense feina i sense casa d'un dia per l'altre, gent que s'ha quedat atrapada sota terra fent una feina molt dura, gent que, mentre estava a casa o a l'oficina, ha vist com unes onades destruïen tot el seu món, gent que, després de patir un terratrèmol, queda abandonada de la mà de tothom patint infeccions, malalties i abusos de tota mena. 

Ens parem i pensem en ells i en com vivien les seves vides, en el que feien i en el que els agradava, en les seves relacions personals, en les seves prioritats, en com s'havien montat la vida.

Em paro i penso en ells, en com viuran a partir d'aquests fets, en el que faran per reconstruir-se, si trobaran quelcom que els agradi i que els doni forces per aixecar-se, en si podran reprendre les seves relacions sense traumes, en com canviaran les seves prioritats, en si seran capaços de tornar a estructurar les seves vides o si pensaran que de què serveix fer-ho si en un segon tot pot caure a miques.

Penso en la tristesa i la impotència que sento davant d'aquestes desgràcies. I penso, també, en la brutalitat de la vida, en la por que fa mirar a l'abisme que s'obre quan tot el nostre món s'ensorra en un instant i ja no trobem a on agafar-nos. Penso en la fragilitat de tot el que construïm, física però sobretot, mentalment, i em recorre un calfred quan m'adono que ningú està a resguard, que res és per sempre. 

Que ens pot passar a tots, que et pot passar a tu, que em pot passar a mi.

inmòbil

Inmòbil. Et sents inmòbil. Com si algú t'agafés per les cervicals i t'aixequés com a un gat petit i poruc. Inmòbil, sense saber què fer ni cap a on tirar, mort de por en veure que el teu radar no marca coordenades ni direccions. I és que, amic meu, quan ella t'enxampa, t'atenalla i no et deixa escapar. Et posa davant d'un vidre on no t'hi vols reflectir, però t'obliga a emmirallar-te  i fins que no ho fas juga amb tu a pica-paret. Desvies la mirada, gires el cap, amagues els ulls sota les mans mentre veus retalls de tu, pedaços inconnexes d'una realitat que no coneixes i que no entens.

T'acomodes a la situació..........Ja estàs perdut! No sortiràs mai de la gàbia sense arestes. Pots passar molt de temps aquí, així, caminant en zig-zag, fent del punt inicial el mateix que el punt final, esquivant el mirall. Tic-tac. Tiiic-taaac. Tiiiiiic-taaaaaac...........Les hores s'allarguen a on no hi ha rellotges.

Silenci, dos fluorescents apunt de morir i un mirall. Estranys companys de viatge. Però no hi ha viatge perquè estàs inmòbil. Hi ha quietut, hi ha solitut. I hi ha plors, hi ha precs, hi ha crits i hi ha una pregunta: "Què vols de mi?". Ningú no respon, però ja saps la resposta, la intueixes.

En un moment precís, no importa ben bé quan, decideixes que ha arribat l'hora de contestar-la, potser perquè has après que aquesta és l'única sortida possible. I ho fas, et gires i et mires al mirall. Et veus a tu i el que faràs a partir d'aquest instant, perquè ja no ets a la gàbia, ni hi ha mirall ni silenci, i tot és llum i tot comença. I tu la mires mentre l'agafes de la mà. Ella et mira i et somriu. L'engranatge gira de nou.