inmòbil

Inmòbil. Et sents inmòbil. Com si algú t'agafés per les cervicals i t'aixequés com a un gat petit i poruc. Inmòbil, sense saber què fer ni cap a on tirar, mort de por en veure que el teu radar no marca coordenades ni direccions. I és que, amic meu, quan ella t'enxampa, t'atenalla i no et deixa escapar. Et posa davant d'un vidre on no t'hi vols reflectir, però t'obliga a emmirallar-te  i fins que no ho fas juga amb tu a pica-paret. Desvies la mirada, gires el cap, amagues els ulls sota les mans mentre veus retalls de tu, pedaços inconnexes d'una realitat que no coneixes i que no entens.

T'acomodes a la situació..........Ja estàs perdut! No sortiràs mai de la gàbia sense arestes. Pots passar molt de temps aquí, així, caminant en zig-zag, fent del punt inicial el mateix que el punt final, esquivant el mirall. Tic-tac. Tiiic-taaac. Tiiiiiic-taaaaaac...........Les hores s'allarguen a on no hi ha rellotges.

Silenci, dos fluorescents apunt de morir i un mirall. Estranys companys de viatge. Però no hi ha viatge perquè estàs inmòbil. Hi ha quietut, hi ha solitut. I hi ha plors, hi ha precs, hi ha crits i hi ha una pregunta: "Què vols de mi?". Ningú no respon, però ja saps la resposta, la intueixes.

En un moment precís, no importa ben bé quan, decideixes que ha arribat l'hora de contestar-la, potser perquè has après que aquesta és l'única sortida possible. I ho fas, et gires i et mires al mirall. Et veus a tu i el que faràs a partir d'aquest instant, perquè ja no ets a la gàbia, ni hi ha mirall ni silenci, i tot és llum i tot comença. I tu la mires mentre l'agafes de la mà. Ella et mira i et somriu. L'engranatge gira de nou.