de vegades

De vegades penso en la vida que porto, en el que faig, en el que m'agrada, en la feina, en la família, en els amics i en la relació que hi tinc amb ells. Penso en les meves prioritats, en quin ordre ho haig de posar tot, en les coses que em preocupen i les que no, en el que faré i en el que vull, en el meu present i el meu futur.

De vegades em paro, aixeco el cap i miro. Penso en la vida que porten els altres, els que m'envolten i amb qui em relaciono, penso en el que fan, en el que els agrada, en les seves prioritats i en l'ordre que ells creuen que ho han de posar tot, en les coses que els preocupen i les que no, en el que faran i en el que volen (si és que ho sé o ho adivino), en el seu present i el seu futur.

Comparo la seva manera d'estructurar les seves vides amb la meva. M'alegro i m'entristeixo, perquè n'hi ha de pitjors però també n'hi ha de millors.

De vegades, poques, ens parem, aixequem el cap i mirem. Pensem en la vida que porten els altres, no els que ens envolten, no amb qui ens relacionem, sinó els altres altres, gent anònima per nosaltres, gent que dorm al carrer, gent que s'ha quedat sense feina i sense casa d'un dia per l'altre, gent que s'ha quedat atrapada sota terra fent una feina molt dura, gent que, mentre estava a casa o a l'oficina, ha vist com unes onades destruïen tot el seu món, gent que, després de patir un terratrèmol, queda abandonada de la mà de tothom patint infeccions, malalties i abusos de tota mena. 

Ens parem i pensem en ells i en com vivien les seves vides, en el que feien i en el que els agradava, en les seves relacions personals, en les seves prioritats, en com s'havien montat la vida.

Em paro i penso en ells, en com viuran a partir d'aquests fets, en el que faran per reconstruir-se, si trobaran quelcom que els agradi i que els doni forces per aixecar-se, en si podran reprendre les seves relacions sense traumes, en com canviaran les seves prioritats, en si seran capaços de tornar a estructurar les seves vides o si pensaran que de què serveix fer-ho si en un segon tot pot caure a miques.

Penso en la tristesa i la impotència que sento davant d'aquestes desgràcies. I penso, també, en la brutalitat de la vida, en la por que fa mirar a l'abisme que s'obre quan tot el nostre món s'ensorra en un instant i ja no trobem a on agafar-nos. Penso en la fragilitat de tot el que construïm, física però sobretot, mentalment, i em recorre un calfred quan m'adono que ningú està a resguard, que res és per sempre. 

Que ens pot passar a tots, que et pot passar a tu, que em pot passar a mi.